Nanga Parbat: La Muntanya Nua de l’Himàlaia
L’ascensió al Nanga Parbat és un dels reptes més formidables de l’himalaisme. Situada al cor de l’Himàlaia del Pakistan, aquesta imponent muntanya de més de vuit mil metres és coneguda per la seva bellesa salvatge i la seva exigent dificultat tècnica. La seva història, marcada per grans proeses i tràgics episodis, la converteix en un objectiu mític per als alpinistes de tot el món.
| Cim | Nanga Parbat (8.125 m) |
|---|---|
| Serralada | Himàlaia |
| Situació | Gilgit-Baltistan, Pakistan |
| Primera Ascensió | 3 de juliol de 1953 |
| Primer Alpinista | Hermann Buhl (en solitari) |
| 1a Ascensió Catalana | 7 d’agost de 1984 |
| Alpinistes Catalans | Òscar Cadiach i Jordi Magriñà |
Nanga Parbat: La Muntanya Nua
Situació Geogràfica i Dades Clau
Nanga Parbat, que en urdú significa “Muntanya Nua”, és el novè cim més alt del món amb 8.125 metres. Aquesta és una de les muntanyes més temibles, principalment per la seva impressionant vessant sud, la paret del Rupal. Aquesta paret s’eleva des dels 3.500 metres fins al cim, presentant un desnivell de gairebé 4.600 metres, la qual cosa la converteix en la paret de muntanya més alta del món.
La ‘Muntanya Assassina’: Història i Tragèdies
Abans de la Segona Guerra Mundial, nombroses expedicions, sobretot alemanyes, ja havien intentat conquerir aquest cim, amb un esgarrifós balanç de 31 morts. Aquesta alta mortalitat li va valer el sobrenom de la “Muntanya Assassina”, una reputació que ha perdurat al llarg de la història de l’alpinisme per la seva dificultat i perillositat.
L’Ascensió Històrica de Hermann Buhl (1953)
L’any 1953, una expedició austro-alemanya liderada per Karl Herrligkoffer es va dirigir cap a l’Himàlaia amb l’objectiu d’aconseguir la primera ascensió al Nanga Parbat. Entre els seus membres hi havia l’austríac Hermann Buhl, un alpinista excepcional que marcaria una fita inesborrable a la història de l’himalaisme. En aquesta ocasió, no comptaven amb l’ajuda de xerpes, sinó dels hunzes, nadius d’una vall propera.
Preparatius i Decisió Solitària
El 2 de juliol de 1953, Hermann Buhl i Otto Kempter es trobaven al camp V, situat a 6.900 metres, preparats per a l’atac final. Malgrat el temps magnífic, el cap de l’expedició, Herrligkoffer, els va ordenar per ràdio que baixessin per esperar la resta de l’equip. Buhl, veient una oportunitat única, va desobeir l’ordre. A la una de la matinada, es va preparar per sortir, però Kempter, afectat per uns somnífers, no es trobava en condicions i li va dir que continués sol. Així va començar una de les gestes més grans de l’alpinisme: un atac en solitari i sense oxigen suplementari.
Buhl va començar a caminar enmig de la foscor, superant pendents cada cop més forts. A les cinc del matí va arribar a la Sella d’Argent, el punt més alt assolit en intents previs. A partir d’aquí, tot era territori desconegut. Per anar més ràpid, va deixar la motxilla amb el material sobrant i va continuar només amb l’imprescindible.
Esgotat, aturant-se a cada pas, va continuar ascendint durant hores. Finalment, al voltant de les 19:00 hores i al límit absolut de les seves forces, es va adonar que era al cim. Acabava de fer el que semblava impossible: la primera ascensió al Nanga Parbat.
La nit queia ràpidament i el descens es presentava extremadament perillós. Sense tenda ni sac de dormir, Buhl es va veure obligat a passar la nit a la intempèrie, dempeus en un petit recés a més de 8.000 metres. Va tenir sort: va ser una nit relativament “càlida”, amb temperatures que no van baixar més enllà dels -10 °C. Amb la primera llum del dia, va reprendre el descens, lluitant contra el son, l’esgotament i les al·lucinacions, fins que finalment va ser vist pels seus companys, que el donaven per mort. Tot i la gesta, la rebuda al camp base va ser freda per part d’alguns membres, que el van acusar d’indisciplina per haver desobeït una ordre directa.
Primera Ascensió Catalana
El 7 d’agost de 1984, Òscar Cadiach i Jordi Magriñà van assolir el cim per la ruta Schell, que recorre l’aresta sud-oest de la muntanya per la zona del Rupal. Amb aquesta fita, es van convertir en els primers catalans a coronar el Nanga Parbat, obrint el camí per a futures generacions d’alpinistes catalans a l’Himàlaia.
Rutes i Dificultat
El Nanga Parbat presenta múltiples rutes d’ascensió, totes d’extrema dificultat i compromís. La ruta Kinshofer, per la cara Diamir, és considerada la via “normal”, tot i la seva alta perillositat a causa de les allaus i el terreny tècnic. La paret del Rupal, amb la seva immensa verticalitat, continua sent un dels reptes més cobejats de l’alpinisme mundial. Altres vies destacades, com la ruta Schell, exigeixen una gran resistència i experiència en altitud.
Material recomanat
- Equip complet de roba d’expedició per a vuit mil metres (granota de plomes).
- Botes dobles d’alta muntanya amb grampons tècnics.
- Piolets tècnics per a progressió en gel i neu.
- Arnès, casc i material de seguretat en glacera.
- Motxilla d’expedició de gran capacitat.
- Equip d’oxigen suplementari (regulador, mascareta i ampolles).
