Nanga Parbat

Nanga Parbat significa “Muntanya nua”.
Aquesta és una de les muntanyes més temibles. La vessant sud, va des dels 1000 metres aproximadament fins als 8125 metres, és a dir més de 7000 metres de desnivell i els últims 4500 metres són pràcticament una paret vertical. Segurament és la paret més alta del món.
Abans de la segona guerra mundial, nombroses expedicions (sobretot alemanyes) ja havien intentat aquest cim amb un esgarrifós balanç de 31 morts. D’aquí que la comencessin a batejar amb el sobrenom de la “Muntanya assassina”.
L’any 1953 després de la guerra, una expedició austríaca – alemanya es va dirigir cap a l’Himàlaia amb la intenció d’ascendir al Nanga Parbat.
Entre els components de l’expedició hi havia l’austríac Hermann Buhl, un home fora de el comú i que marcaria una empremta inesborrable a la història de l’himalaisme.
En aquesta ocasió no comptaven amb l’ajuda dels xerpes, sinó que eren ajudats pels hunzas, nadius d’una vall propera amb la frontera afgana.
Hermann i Otto Kemper s’encarregaren d’obrir camí i d’instal·lar cordes fixes perquè els hunzas poguessin portar material als camps d’altura.
El 2 de juliol de 1953 els dos alpinistes es trobaven al camp V situat a 6900 metres, quant per l’emissora, Herrligkoffer, el cap de l’expedició, els ordenà que baixessin per esperar a la resta de l’expedició.
El temps era magnífic i els dos alpinistes no van fer cas de l’ordre del seu cap d’expedició i es prepararen per passar la nit i l’endemà fer l’atac al cim.
A la una de la matinada Hermann s’aixeca, prepara tot el material necessari, una mica de menjar i se’n va a despertar el seu company. L’Otto havia pres somnífers per poder agafar el son i ara es trobava molt malament. Li diu al seu company que el deixi allà i que faci l’atac ell sol.
Comença a caminar enmig de la foscor, hi ha un silenci absolut i el pendent cada vegada és més forta.
A les cinc del matí arriba a la Sella d’Argent. Al final de la Sella hi ha l’avant cim, el primer obstacle seriós abans de les arestes finals. Aquí és el punt més alt que van arribar dos alpinistes austríacs l’any 1934, ara, a partir d’aquí tot serà desconegut.
Sap que a partir d’aquí ha de ser el més ràpid possible i per aquest motiu, deixa la motxilla sobre una roca i agafa només el que és estrictament necessari.
Està esgotat, s’ha d’aturar a cada pas, quant de sobte, al voltant de les 19 hores i al límit de les seves forces, s’adona que és al cim. Acabava de fer el que semblava impossible, arribar al cim del Nanga Parbat.
La tarda és molt avançada i s’està fent de nit, toca baixar el més ràpid possible. Sap que no pot cantar victòria fins que no sigui a baix. En aquests moments té sort de la seva gran experiència, ja que la ment comença a fallar-li i les cames baixen pendent avall de forma automàtica.
S’està fent fosc i cal buscar un lloc on passar la nit. Al final troba un recés i s’aixopluga allà. Té sort, és una nit càlida, no es passen dels –10 graus quan el que és normal son –40.
Amb la primera llum del dia es vol posar dret, però ha de fer un gran esforç per aconseguir-ho. Està mort de son i va baixant com un somnàmbul i comença a patir al·lucinacions.
A quarts de sis de la tarda es troba amb la seva motxilla però no té ni gana ni set, només vol baixar. Ha fet la Sella d’Argent sense adonar-se’n.
Des d’aquest punt ja pot veure les tendes on són els seus companys. Treu forces d’on semblava que no n’hi havia i baixa a gran velocitat.
Els seus companys que eren al camp V queden perplexos en veure’l arribar, ja el donaven per desaparegut.
És increïble, només té congelacions a alguns dits dels peus. Baixen tots cap al camp base i la rebuda per part d’alguns components és molt freda. Sí, havia fet el cim del Nanga Parbat, però havia demostrat una gran falta de disciplina alpinística en desobeir una ordre del seu cap d’expedició.
El 7 d’agost de 1984 Oscar Cadiach i Jordi Magriñà assoleixen el cim per la ruta Schell que recorre l’aresta Sud-oest de la muntanya, per la zona del Rupal convertint-se així en els primers catalans d’arribar al cim.