Estanys de Juclar

L’excursió als Estanys de Juclar és una de les excursions indispensables a Andorra, ja que l’Estany de Juclar és el llac més gran del país i no hi ha molt desnivell a salvar. L’entorn és magnífic, tant l’accés per la Vall d’Incles (que nosaltres vam fer en cotxe, però que es pot recórrer a peu per sender) com les vistes dels pics que ens envolten.

Per accedir a l’excursió, des d’Escaldes es va a Encamp, Canilo i després de passar El Tarter (i abans de Soldeu) s’agafa l’estreta carretera de la Vall d’Incles (uns 3 km) i es deixa el cotxe al pàrquing que hi ha al final, passat el pont de la Baladosa. Aquest any em va semblar veure que tanquen la carretera a les 10.00 i llavors cal agafar un bus.

Comencem a caminar. Després de travessar el riu Incles, se segueix per la pista forestal. Al cap de poc temps, arribem a una desviació (amb cartells) on surt el camí per pujar a l’Estany de Siscaró. Nosaltres seguim recte cap als Estanys de Juclar. De seguida creuem un pintoresc pont de pedra al costat d’un berenador.

El camí va agafant inclinació i el terreny es torna més pedregós. Fins que arribem a la Pleta de Jucal, on el sender planeja i si ens desviem una mica cap al barranc, hi ha unes excel·lents vistes de la Vall d’Incles. Han construït un mirador, sembla que fa poc, en honor a unes persones tristament mortes en un accident d’helicòpter.

Creuem la pleta i arribem a una estació meteorologia i de nou el camí transcorre superant blocs de pedra. Al cap de poc temps, arribem a la presa del Primer Estany de Jonquera (el més gran). Des d’aquí es pot anar al refugi de Juclar (guardat) o seguir fins al segon estany.

Estem frescos, així que ens dirigim al segon estany de dia. El camí va vorejant el primer estany, guanyant una mica d’altura que després cal perdre. En el descens hi ha una senzilla desgrimpada per una xemeneia (assegurat amb una corda), que no suposa cap dificultat.

Arribem al segon estany, més petit que el primer però en un entorn més salvatge i solitari. L’estany està presidit pel característic Pic d’Escobes (identificable des de tota Andorra).

Aprofitem aquest entorn per menjar. La zona està bastant solitària, només ens acompanya algun pescador que prova sort a l’estany.

Després de dinar, tornem per on hem vingut i aprofitem per visitar el refugi de Juclar, que té unes magnífiques instal·lacions.

I del refugi al cotxe pel mateix camí de pujada.

La Vall d’Incles és una de les més boniques d’Andorra, o almenys a mi m’ho sembla. Ja ho deia Verdaguer en el seu poema Canigó dedicat als Pirineus (a l’inici de la Vall d’Incles hi ha un cartell amb les últimes línies).

Les valls d’Ordino i d’Incles són més plenes
d’harmonies, de somnis i misteri
als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi,
a la serena de qui cova el món.