K2: La Muntanya Salvatge del Karakorum
El K2, conegut com la “Muntanya Salvatge”, és el segon cim més alt de la Terra i el punt culminant de la serralada del Karakorum, al Pakistan. Aquesta emblemàtica K2 muntanya Karakorum no només representa un dels reptes més grans de l’alpinisme mundial per la seva extrema dificultat tècnica, sinó també una de les siluetes més perfectes i imponents del planeta. Coneguem la seva història, les seves característiques i les gestes que l’han convertit en llegenda.
| Situació | Serralada del Karakorum (Pakistan / Xina) |
|---|---|
| Alçada | 8.611 metres |
| Noms alternatius | Chogori, Mont Godwin-Austen |
| Primera Ascensió | 31 de juliol de 1954 |
| Primers Alpinistes | Achille Compagnoni i Lino Lacedelli |
| Primera Ascensió Catalana | 24 de juny de 1994 (Joan Tomàs) |
| Dificultat | Extremadament Alta |
Situació i Característiques del K2
El K2 és la segona muntanya més alta del planeta i el cim més elevat de la serralada del Karakorum, una regió que acull quatre dels catorze vuitmils i deu de les trenta muntanyes més altes del món. És anomenat Chogori en llengua balti, que significa “La gran muntanya”, i també se’l coneix com a Mont Godwin-Austen.
L’origen del nom K2
El nom actual, i més famós, li va ser assignat pel capità T.G. Montgomerie l’any 1856 durant la Gran Prospecció Trigonomètrica de l’Índia Britànica. Des d’una distància de gairebé 200 km, Montgomerie va anar batejant els cims que observava. Va utilitzar la “K” de Karakorum i els va numerar per ordre de visió. Així, el Masherbrum va ser el K1, el Chogori va rebre la designació K2, i així successivament. Tot i que els altres cims van recuperar els seus noms locals, el nom K2 ha perdurat fins avui.
La dificultat del K2
Considerada per molts com la muntanya perfecta per la seva forma piramidal, el K2 és un gegant solitari i imponent. Les seves arestes quasi perfectes neixen de les geleres a 5.000 metres i conflueixen al cim, a 8.611 metres. Tècnicament, és la més complicada i perillosa de tots els vuitmils, sense cap ruta d’ascens que es pugui considerar senzilla.
A més de la dificultat tècnica, l’aproximació al camp base ja és una expedició en si mateixa, amb una marxa de gairebé 190 km. La ruta considerada més “accessible”, per l’aresta sud-est o Esperó dels Abruzzos, inclou seccions d’escalada molt exposades i trams tècnics com la “Xemeneia House” o el “Coll d’Ampolla”, un perillós serac suspès a pocs metres del cim.
Història de les Ascensions al K2
Primera ascensió italiana
Després de nombrosos intents fallits, l’any 1954 una potent expedició italiana, liderada per Ardito Desio, es va proposar conquerir el K2. L’equip estava format per alguns dels millors alpinistes italians del moment, com Achille Compagnoni, Lino Lacedelli i un jove Walter Bonatti. El 15 de maig van arribar al camp base, decidits a no marxar fins a assolir el cim.
L’expedició va patir un cop dur el 20 de juny, quan Mario Puchoz va morir d’un edema pulmonar al camp II. Tot i la tragèdia, l’equip va continuar equipant els camps d’altura. La nit del 30 de juliol es va viure un dels episodis més dramàtics i controvertits de la història de l’himalaisme: Walter Bonatti i el portador hunza Mahdi van transportar ampolles d’oxigen fins al camp IX per a Compagnoni i Lacedelli, però aquests havien mogut la tenda a un lloc més alt. Incapaços de trobar-los, Bonatti i Mahdi van haver de passar la nit al ras a més de 8.000 metres, en un bivac improvisat que gairebé els costa la vida.
L’endemà, 31 de juliol, mentre Bonatti i Mahdi baixaven amb greus congelacions, Compagnoni i Lacedelli van recollir l’oxigen i van continuar cap al cim. Malgrat que l’oxigen se’ls va esgotar abans del previst, van lluitar contra l’esgotament i finalment van assolir el cim del K2. El descens, de nit i sense piles als frontals, va ser una odissea en què tots dos van patir greus congelacions que van resultar en amputacions.
Fites de l’alpinisme català
El primer català a trepitjar el cim del K2 va ser Joan Tomàs, el 24 de juny de 1994, com a membre d’una expedició basca. Aquesta fita va obrir el camí per a altres alpinistes del nostre país.
El 16 d’agost del 2004, l’alpinisme català va viure una de les seves pàgines més brillants quan Jordi Coromines va assolir el cim en solitari per la via “Magic Line”, a l’aresta sud-sud-oest. Aquesta ruta, d’una dificultat tècnica extrema, és considerada una de les ascensions més importants de la història de l’himalaisme i encara avui compta amb molt poques repeticions.
Material recomanat
- Botes dobles d’expedició i grampons tècnics.
- Equip complet de roba d’altitud (granota de plomes, manyoples).
- Equip de bivac d’emergència i farmaciola d’alçada.
- Piolets tècnics, arnès, cordes fixes i material de seguretat en glacera.
- Equip d’oxigen suplementari (regulador, mascareta i ampolles).
- Comunicació per satèl·lit i dispositiu de localització GPS.
