Aneto per la Renclusa

Iniciem a l’aparcament del Pla d’Estàn, que està uns 15 quilòmetres per sobre de Benasc al final de tot de la carretera.
Estem a 1900 m i haurem de pujar fins als 2100 m de la Renclusa. Des d’aquí serà un camí molt trepitjat i pedregós que ens portarà al refugi en poc més de mitja hora.
Arribem a la Renclusa. Un refugi molt bonic i amb un ambient molt muntanyenc.
Després de passar la tarda al refugi i instal·lar-nos a les habitacions, passem al sopar, un menú contundent (cigrons estofats, amanida, pollastre al forn i crema), de luxe per a un refugi de muntanya.
L’endemà, sortim molt d’hora cap a les 5:30 i comencem l’aproximació a l’Aneto; més d’una hora d’ascensió nocturna amb llums frontals. Les primeres llums coincideixen amb la nostra primera vista del cim de l’Aneto.
La vegetació que ja des del començament de la pujada era escassa, ara pràcticament desapareix i es limita a unes poques herbes i mates de plantes de muntanya. A partir d’aquí, quasi només trepitjarem granit i més amunt, gel i neu. Un cop hem vist l’Aneto des del portelló inferior, un dels punts des d’on es pot accedir a l’Aneto, seguim l’ascens cap al portelló superior que és l’elegit per superar la carena que separa la glacera de la Maladeta de la glacera de l’Aneto.
Descendim el portelló superior. Tenim l’Aneto una mica més a prop. Ens protegim amb crema solar i per evitar la resplendor del sol a la neu, traiem les ulleres de sol. Des d’aquí trepitjarem un terreny de roca i neu fins a arribar a la glacera.
Al començament de la glacera ens calcem els grampons, muntem l’arnès i canviem els bastons pel piolet. Caldrà ascendir per la glacera fins a molt a prop del cim on tornarem a trepitjar granit.
Sense cap contratemps, superem la glacera. És hora de treure’ns els grampons i deixar aquí el material que hem fet servir a la glacera. Des d’aquí hi ha una curta i suau pujada fins al pas de Mahoma, el punt més delicat de l’ascensió.

Estem a les portes del pas de Mahoma i toca fer cua per deixar baixar a un grup que estava al cim. El pas de Mahoma és una cresta estreta, amb suports fàcils de trobar, però molt aèria i una mica exposada; pas obligat per fer cim. Sense pensar-nos-ho dos cops, tirem cap amunt.
Arribem al cim, bastant concorregut a aquesta hora, són les 10:10 h i durant una bona estona gaudim de la vista des del pic més alt del Pirineu. Estem a 3404 m.
Per baixar, una altra vegada caldrà atacar el pas de Mahoma, que, com sempre, el descens és més complicat que la pujada.
Pel mateix camí de pujada, tornem al refugi.