Pic Pocets

Ascensió al pic Pocets per la seva ruta més habitual, pujant per la vall d’Eriste al refugi Àngel Orus, i per la canal Fonda fins al cim. Aquesta ruta és la més curta d’entre les múltiples vies d’accés al Pocets. El primer dia vaig pujar des de Eriste fins al refugi Àngel Orús on vaig passar la nit, i el segon dia, vaig coronar el cim.

El pic Pocets conegut també amb el nom de Tuca de Llardana és el segon pic més alt dels Pirineus. Amb una altitud de 3.375 metres, és un balcó excepcional sobre els grans massissos del Pirineu, al nord el Gran Bachimala, el Gourgs Blancs i el Perdiguero. L’Aneto i la Maladeta a l’est. Un plaer per als que vulguin pujar aquesta muntanya.

Vaig tenir sort, el temps em va acompanyar tot el cap de setmana i el dia de cim, les vistes eren quilomètriques, res d’aire i fins i tot calor.

Arribo amb les últimes llums i amb intenció de passar la nit al càmping municipal de Benasc conegut com a Pla de Senarta, que per aquestes dates és zona d’acampada lliure.
Lloc privilegiat i perfecte per a passar una ràpida nit abans de començar l’ascensió.

Surto de Benasque direcció a Eriste, on deixo el cotxe i començo la primera jornada d’aquesta aventura.

Tot i que es pot deixar el cotxe en un pàrquing que hi ha més amunt, direcció al refugi, les poques garanties que tècnic de l’estat de la pista forestal, prefereixo començar la meva caminada al mateix poble d’Eriste. Sí, la ruta serà una mica més llarga però el tram de sender que uneix Eriste amb el pàrquing és molt maco.

Puc comprovar que arribar al pàrquing en cotxe no hauria suposat cap problema, de fet hi ha diversos turismes aparcats. Però he pogut gaudir d’un tram de sender que val la pena.

A partir d’aquí el camí sempre evident es torna una mica més agrest i empinat, però no per això de menys bella.

Arribo al refugi d’Àngel Orus,situat a 2.095 m. Un dels grans refugis de l’Aragó. Confortable, net, amb aigua calenta i un sopar de primera! Després de sopar, petita xerrada amb una gent de Vic i aviat al llit que l’endemà toca matinar.

Sóc de les que m’agrada matinar, i l’endemà, després d’un bon esmorzar, sóc de les primeres a sortir. Això em permet tenir una bona qualitat de la neu, ja que encara està gelada i no és un xip-xap i també per gaudir de les primeres llums del sol i les imatges que et regala.

L’ascensió és força suportable fins a la Canal Fonda, on el pendent ja és d’uns 45 °. Aquí cal anar amb compte, ja que el perill de possibles allaus augmenta.

Ja en plena canal, la Dent de Llardana emergeix formidable. Sembla inexpugnable carregada de neu i gel, però aquest tres mil principals, tot i que té algun pas una mica exposat, és accessible amb relativa facilitat a l’estiu.

Passo la canal fonda i després d’un tram amb menys pendent, només queda la cresta cimera que m’ha de deixar al cim del Pocets. La cresta és fàcil, però té un parell de punts que agraeixo trobar-me la neu en bones condicions.

I per fi, l’esperat cim! Al fet de sortir de les primeres i pujar a bon ritme, fa que al cim només hi hagi un parell més de persones i no la massificació que hi ha normalment. Tot un luxe i una recompensa més d’haver matinat. Tot i que cansada el moment és espectacular. A poc a poc, van arribant altres muntanyencs i el cim es va omplint. És hora de baixar pel mateix camí que pel que he pujat.