Cingles de Tavertet
Tavertet- Salt de Balà- Cova de les Pixarelles- Morro de l’Abella- Barret de Parareda- Bauma de les Piques- Balma de Sunyer- Tavertet
Abans d’escriure l’itinerari, busco les característiques principals dels cingles de Tavertet a Internet i em trobo frases com aquesta: “Gran ruta pels cingles de Tavertet, ruta espectacular, ruta boníssima, ruta aventurera, ruta… no tinc més paraules per descriure aquesta ruta tant tant però tan divertida”. Comparteixo plenament el sentiment de qui la va escriure perquè també sento dir-m’ho interiorment cada vegada que penso en el camí recorregut ara fa uns pocs dies. A més, el dia va acompanyar d’allò més esplèndid com ve essent habitual tot aquest hivern; fins al punt que vam acabar recorrent gran part del camí en màniga curta i a començament de Març (totalment impensable)!
Enfilant l’agulla o entrant a descriure aquesta ruta, pot iniciar-se al pàrquing mateix situat a l’entrada de Tavertet, un poble molt petit de la comarca d’Osona, província de Barcelona, que limita al nord amb la regió natural del Collsacabra i al sud amb Les Guilleries. El municipi, que ha crescut força els darrers 20 anys, ha sabut mantenir un bon equilibri estètic entre les cases antigues i les construccions més modernes. L’entorn és espectacular amb una natura força salvatge i cingleres per tot arreu que li confereixen un gran encant natural i esdevé un excel·lent punt de partida (no massa lluny de Barcelona i a escassos 20 minuts de Vic en cotxe) per excursions i passejades per a tots els nivells. Pensant amb la butxaca (que sempre va bé i més en els temps que corren), al pàrquing s’hi pot ‘desar’ el cotxe durant tot el dia per tan sols un euro que abones en deixar-lo. En el nostre cas, hi arribem vora les vuit del matí i sortim un cop equipats.
Travessant el poble i resseguint la cinglera primer i després descendint uns pocs centenars de metres de desnivell a refugi de les altes parets (el senyal de GPS no es rep correctament en algunes zones) s’arriba al primer punt interessant de la ruta: el Salt de Balà. Aquí s’hi arriba després d’una mitja hora mal comptada des de Tavertet. Cal anar amb compte evitant patinades en el cas que traspuïn les humitats de les parets empinades i del sostre de pedra en època plujosa. Per altra banda, poder gaudir del salt d’aigua en tota la seva esplendor ha de ser tot un espectacle irrepetible (nosaltres cal dir que quan hi vam estar queien només petites cortines). En aquest punt, amb una caiguda d’uns 20-25 metres, és obligada la parada per tirar-se algunes fotos ben frescos i protegits de la calor si es recorre la ruta en temps primaverals o al pic de l’estiu. Aquest indret i part del camí per accedir-hi i deixar-lo està força arreglat amb baranes i algun tram curt d’esgraons de fusta.
Seguidament es reprèn camí cap al segon punt meravellós de la ruta: el Morro de l’Abella. S’hi arriba resseguint tota l’hora l’empinada paret vertical amb precioses franges de colors (del groc al marró passant per diferents tonalitats de vermell) que et queda sempre a la dreta. El sender que se segueix té uns quants indrets o balconades on poder fer parada per esmorzar; això sí important pensar a fer-ho en indrets protegits amb sostre de possibles i perillosos despreniments de roques. En aquest punt, al bell mig aproximadament d’aquesta part de la travessa i abans d’entrar en un bosc que desemboca ben bé al peu de l’impressionant Morro de l’Abella, s’han de salvar dos trams curts d’escales metàl·liques pintades de color verd, altrament ben encastades a la paret. No calen cordes per assegurar-se malgrat que, per persones amb vèrtic, pugui ser el punt més ‘complicat’ de tot el trajecte. Prohibit, doncs, mirar avall mentre s’hi puja! Ara bé, val molt la pena superar aquest petit ‘obstacle’ per enfilar ara sí cap al Morro de l’Abella pel camí de la cinglera. En un moment donat, després d’algun tombant de la paret rocosa, veureu el Morro alçar-se imponent al fons davant vostre. Abans però, ajudat per una corda ben assegurada, es poden perdre 10 minuts i pujar per un tram polsegós i força costerut cap a l’entrada de la Cova de les Pixarelles situada a la dreta del camí i barrada amb una gran reixa de ferro per protegir el seu patrimoni arqueològic. Aquí, una foto presa d’esquena a la reixa, amb el forat que forma la muntanya i l’herba central que cau penjant des de dalt cap al buit és quasi obligada.
El famosíssim Morro de l’Abella és una estreta península que surt airosa i superba sobre el Pantà de Sau. Fent un punt i a part en la nostra ruta, al Morro de l’Abella també s’hi pot accedir a peu des de la carretera que porta a Tavertet (BV-5207) des de l’Esquirol; uns 100 metres després del Km 8 hi ha una esplanada a mà dreta per deixar el cotxe, hi ha unes pedres grans i una cadena que barren el camí, aquí es comença una curtíssima caminada per anar al famós Morro de l’Abella. Molta gent accedeix al cim, pujant directament per un camí ben fressat que ascendeix costerut des del bosc al peu fins al capdamunt de l’alt promontori. És l’etapa (curtíssima, 10 minuts a bon ritme) més ‘dura’ i que fa suar més de tota la ruta. Això sí que paga la pena quan un xic més tard es podrà gaudir d’unes magnífiques (privilegiades fins i tot diria jo) vistes a l’impressionant entorn natural de la zona. Ara bé, abans de pujar-hi és molt recomanable vorejar primer per la part de baix del bosc i sortir al peu de la imponent roca on és parada obligada per tirar unes bones fotos i per adonar-se de la magnitud de l’estructura rocosa. Un cop allà palplantats no podem fer res més que alçar la vista amunt molt amunt per abastar tota la pedra que s’erigeix magnífica davant nostre. Un cop a dalt, quasi a tocar del barret o última pedra, vora el precipici, hom hi troba un escrit fet amb pintura que explica part de les desventures del més il·lustre bandoler que s’amagà per aquelles contrades, Joan Sala i Ferrer més conegut pel sobrenom de Serrallonga. Les vistes al pantà i al conjunt de la cinglera són extensíssimes i impressionants i les fotos tornen a ser un cop més obligades; però cal anar amb compte on es trepitja i no acostar-se massa a les vores. Un cop a dalt, però, sí o sí que s’ha d’intentar arribar fins a la punta. Val molt la pena perquè el panorama que es desplega davant nostre és senzillament únic; just davant el Puig de la Força, a baix l’embassament i pel darrere (força cap a la dreta) es pot gaudir del Salt de Tirabous que té un gran gorg circular ben bé sota seu per on, quan ha plogut, l’aigua hi baixa de forma colossal salvant la gran alçada.
Passat el Morro de l’Abella, a tan sols 5 minuts a bon ritme, s’accedeix a la BV-5207. A partir d’aquí, un pot escollir seguir ben arrambat per la carretera fins a arribar a Tavertet (una mitja hora ben bona) o bé deixar la carretera al cap d’un parell de rectes i revolts per tombar a la dreta i enfilar-se pendent amunt per unes feixes cap al Barret de la Parareda. En aquest punt, és important seguir les pintades de color groc i marques per no donar més voltes de les necessàries. El tros puja constant en ziga-zaga fins que, al cap d’una mitja hora vagant entre un corriol molt estretet i poc fressat, matolls i grans pedres que s’erigeixen salvaguardant el camí, s’arriba a aquesta estructura esvelta de roca de curiosa formació geològica a la qual només es pot pujar amb material d’escalada (malgrat no ser gaire alta). Un cop a dalt o bé damunt d’una altra pedra que hi ha al costat, les vistes i els colors dels camps i masos circumdants es veuen magnífics dominant les valls del Molí Vell, del Sot de Balà, l’embassament de Sau i, una mica més lluny, la Plana de Vic. El Barret és ben visible des de la carretera que mena de l’Esquirol a Tavertet.
A partir d’aquí, seguint amb cura el track i diverses fites, se segueix en primer lloc la carena de formacions rocoses per baixar posteriorment entre un parell de grans roques fins a una zona boscosa i recentment talada on trobem la gran Balma de les Piques, d’uns 50 m de llargada amb un gran sostre horitzontal i que fou habitada. El nom li ve de tres grans piques que recullen l’aigua que regalima del sostre i podria haver estat refugi de tir per la seva inusual grandària. Poc després la pista forestal s’eixampla força fins que s’arriba a un revolt pronunciat a la dreta on ens desviem de baixada cap a l’esquerre per entrar en una zona boscosa molt fresca i de molt bon seguir on segons l’època de l’any on pot veure’s ‘atrapat’ enmig d’una batuda de caça del senglar (no fotem conya!).
Durant aquesta última part del trajecte, diverses són les balmes o vaumes que un es troba pel camí, mig enderrocades sota la cinglera, inclosa la del Sunyer situada en una feixa. En general, en el seu temps foren habitades i podien tenir una paret que les tapava per davant formant un habitatge troglodític. Aquesta en qüestió és una de les més emblemàtiques, sobretot per la seva conservació, i està situada sota uns impressionants penyals i amb vistes a Tavertet. Segons algunes dades històriques, es podria datar del principi del segle XIV. El lloc està força cobert per la vegetació i el camí en alguns trams farcit d’arbres caiguts per les nevades i pluges d’anys anteriors.
Finalment, s’arriba de tornada al poble de Tavertet creuant altra vegada la BV-5207 i travessant després d’uns prats espaiosos i erms el pont Vell de pedra o de Molí-Bernat, restaurat de fa poc pel seu gran valor històric i paisatgístic.
Espero que descobriu aquesta ruta i la gaudiu amb tanta plenitud com hem fet nosaltres. Salut i rutes!
Santi i Jordi Roura Ferrer
| Situació geogràfica: | Osona |
|---|---|
| Inici / final: | Tavertet |
| IBP index: | 62 |
| Durada total: | 4h 37m |
| Desnivell: | 600 m |
| Alçada mínima: | 647 m |
| Alçada màxima: | 943 m |
| Distància a/t: | 11,4 km |
