Matagalls – Vic
UNA RUTA CLÀSSICA QUE DESBORDA COLORS DE TARDOR I INDRETS D’AUTÈNTICA LLEGENDA
“… creieu-me quan dic que aquesta ruta val molt la pena, per poder gaudir dels meravellosos colors de la tardor en el seu màxim esplendor, de les primeres neus (si en teniu la sort és clar) i d’un bon grapat d’indrets i personatges d’autèntica llegenda, com ara Santuaris, coves, amagatalls, bandolers, ermitans i dones d’aigua…” (Santi Roura Ferrer, Vic 14 de Novembre del 2019)
El Montseny constitueix un entorn emblemàtic, ple de riquesa natural i cultura, com ara dites populars, rondalles i llegendes, i un massís molt freqüentat per excursionistes i amants de la natura i el lleure. La travessa que avui ens ocupa té una llarga historia i s’inicia a Collformic, a 1145 metres d’altitud, on hi ha una zona d’aparcament per deixar el cotxe i diversos cartells que ens informen dels itineraris que es poden seguir en aquest espai natural protegit i únic. Enguany s’ha celebrat el 39è aniversari de la ruta, exactament el dia 10 de novembre, després d’una nit de precipitacions que va deixar la part alta del nostre itinerari totalment enfarinada d’un color blanc verge i esplèndid a causa de les primeres neus que han caigut aquest any.
Primer explicaré algunes de les modificacions que ha sofert la ruta en el transcurs de la seva història. Pròpiament, la ruta Matagalls – Vic nasqué el 1986, any en què es va establir la seva finalització ja a la capital osonenca. Anteriorment, des de l’any 1981, s’havia seguit una ruta alternativa que tenia com a punt i final Sant Feliu Savassona, una església romànica situada a Tavèrnoles (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquestes primeres sortides eren bàsicament recorreguts que organitzaven una colla d’amics i s’iniciaven sota la creu de dimensions considerables i dedicada a Mossèn Cinto Verdaguer que es troba situada al cim del Matagalls (1698 m), pic del Massís del Montseny que s’alça entre els municipis del Brull i Viladrau a Osona, i el del Montseny al Vallès Oriental. De ben segur que, amb aquesta modificació de l’itinerari, s’ha perdut part de l’espectacle visual de la ruta original perquè des del cim del Matagalls es poden contemplar moltes muntanyes dels Pirineus, d’entre les quals el Cadí, el Puigmal, el Puigllançada o el Canigó.
Des d’allà, hom pot veure també una gran part de les serralada Litoral i la serralada Prelitoral (Collserola, Montnegre i el Corredor, Sant Llorenç del Munt, el Garraf, etcètera), la Plana de Vic i moltes muntanyes dels Prepirineus, com ara el Montsec, les Guilleries, el Pedraforca i, fins i tot, en un dia clar i sense núvols es poden albirar les Illes Balears. Malgrat tot, el bell i tan apreciat panorama de tardor, barrejat amb la boira de la Plana de Vic i el Pirineu eren trets ja ben característics i habituals en aquelles dates. Això sí que no s’ha perdut i perdura en l’encant de la travessa. Ara bé, arribats a l’any 1988, es prohibiren les sortides des del cim del Matagalls i fou a partir d’aleshores que es va establir el recorregut actual: la sortida a Collformic, el port de muntanya situat al municipi de El Brull a l’extrem nord-oest del Montseny. Gràcies a la seva situació privilegiada, Collformic és partió d’aigües entre les conques del Besòs i La Tordera, fent seguidament part de la primera pujada força empinada cap al Matagalls però desviant-nos al cap de poca estona cap a l’esquerre, per una ampla pista forestal amb raconades molt boniques en aquesta època de l’any fins al desviament que agafarem just abans d’arribar a Sant Segimon. A partir d’aquest punt, es baixa per un estret corriol en direcció a Viladrau. El camí es torna, doncs, una agradable travessa sota una bonica fageda, frondosa i força rocallosa, per on circula el torrent de l’oratori que fa descens, des de més Sant Segimon i el collet de l’Estornell. Segons l’època de l’any, aquest torrent, que serpenteja acompanyant a l’excursionista per allà on passa, forma petits saltants d’aigua enmig d’unes faldes molt rocoses.
Fins i tot passarem per alguna petita pedrera que baixa pel nostre marge dret. Però no deixem enrere encara el Santuari de Sant Segimon, situat a 1230 m d’altitud enmig d’un penya-segat, al vessant de ponent del Matagalls. Breument, com que la ruta no hi arriba i pels què en vulgueu saber alguna cosa més, s’explica que l’origen d’aquest Santuari es remunta al segle XIII, quan es va construir una capella tot aprofitant la cova que, segons descriu la tradició oral al llarg dels segles, va ser habitada pel rei de Borgonya Segimon, que hi va recalar per fer vida d’ermità. Les ruïnes actuals daten dels segles XVII i XVIII, de quan hi habitaven els últims eremites. Durant l’hivern els ermitans habitaven a la capella de Santa Maria de l’Erola, per on passarem més endavant. Prop del Santuari també s’hi troba la cova on s’extasiava el místic vigatà Sant Miquel dels Sants. Malauradament el santuari i l’albergueria van ser objecte de depredació i destrucció sense sentit durant la Guerra Civil, per la qual cosa no disposa de culte des del 1939 i s’han parat els treballs de restauració empresos entre el 1959 i el 1961. Per la seva observació, cal dir que les pintures romàniques originals del seu absis es troben al Museu Episcopal de Vic. Està instaurat l’Aplec de Sant Segimon l’1 de maig de cada any.
Reprenem ara el fil de la caminada entre Sant Segimon i el camí que ens portaria a Viladrau per arribar fins un altre dels punts de referència del nostre recorregut: l’oratori de Sant Camil de Lelis, erigit en nom d’aquest eclesiàstic italià, fundador de l’ordre religiosa dels camils que fou canonitzat l’any 1746, protector dels hospitals, els malalts i el personal sanitari en general, juntament amb Sant Joan de Déu. També hi ha qui el considera patró dels bons caminadors. L’oratori és una petita i simple construcció de pedra que protegeix una imatge-reproducció de Sant Camil de Lelis. Abans d’arribar-hi, però, una mirada tardoral aixecant el cap vers la falda on es troba situat Sant Segimon ens fa adonar de la indescriptible bellesa dels impressionants colors que ens envolten. Els colors de la tardor, indiscutibles protagonistes de la ruta en aquesta època de l’any. Quan l’estiu acaba i arriba la tardor, doncs, els dies es fan cada vegada més curts i la llum és cada cop menys intensa.
En aquest moment, la clorofil·la de les fulles desapareix i, poc a poc, a mesura que el seu color verd s’esvaeix, comencem a veure aquells vistosos taronges, vermells i liles de diversa gamma i espectre. A partir d’aquí, passarem pel costat de la petita Font de l’Or, on s’hi explica una llegenda sobre una dona d’aigua, també anomenades goges o nimfes i, a les fonts, nàiades, per acabar atansant-nos a un altre punt destacat del camí: la Mare de Déu de l’Erola, una ermita i masoveria que compleix la funció de refugi en règim de custòdia, on encara ara s’hi fan activitats d’educació socio-ambiental en un entorn dominat pels castanyers i els seus més preuats productes, les castanyes. Un dels trets característics de la seva construcció és que a l’entrada de la capella hi destaca un atri o vestíbul obert a l’exterior per dos portals arquejats, un orientat al sud i l’altre a llevant. A la cantonada exterior, entre els arcs, hi ha també un rellotge de sol. Està ben documentat que surt documentada des de l’any 1582 i fou construïda com a residència per als ermitans de Sant Segimon, que hi vivien des de l’1 de novembre fins a l’1 d’abril quan el fred feia impracticable la vida més amunt al Santuari.
Vet aquí ara una reproducció de la llegenda de ‘Les dones d’aigua i la font de l’Or’: “La nit de Sant Joan varen sortir, cap al torrent de Sant Segimon, tres nois de Viladrau, un de Can Bosc, un de la Sala i l’altre de Can Gat. Deien els més vells, que en aquell indret i en una nit com la de Sant Joan, sortien les Fades d’aigua a cantar belles cançons com ningú les ha sentides mai. Al punt de les dotze, estant allà ben amagats, veieren sortir del fons d’una bauma les encantades, que anaven estenent roba pels marges del torrent que aquí neix. Tot d’una van sortir a corre-cuita i agafaren una peça de roba. De sobte desaparegueren les encantades i la resta de roba. La roba presa es va anar allargant fins a no poder més, els nois se la repartiren i cada tros es convertí, una vegada arribats a casa en un munt de peces d’or. Però els entrà l’ambició i decidiren cadascú pel seu cantó tornar-hi al cap d’un any. Aquesta vegada però, del tros de roba agafat, en sortiren moltes i cantelludes pedres de tarter.” És possible que el nom de la font de l’Or, faci referència a aquesta llegenda.
Passat la Mare de Déu de l’Erola, trobem el torrent de l’Erola, que també se’l coneix com el torrent de Montcalbell, una petita riera que recull les aigües del sot anomenat de les Cordes. En aquest punt, després d’aquests petits saltants d’aigua, la riera es condueix a una bassa, situada sota uns vells castanyers que acompanyen l’excursionista fins arribar a El Mas Erola. A partir d’aquí, les nostres passes s’han de desviar a l’esquerre per enfilar camí per una senda que s’obre a l’oest fins arribar a el Mas La Sala de Viladrau, on va nàixer l’any 1594 en Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, el més gran bandoler de la història. “La Sala”, com se la coneix popularment, està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Breument, la part més antiga de la casa, assentada sobre un turonet de roca, correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada en Domus amb una muralla de tanca i una torre circular de guaita que li confereix un aspecte molt particular i característic. No és estrany que tota aquesta zona se l’anomeni “terra de bandolers”.
I aquí podem fer un petit incís en la figura de Joan Sala i Ferrer. El sobrenom de Serrallonga el deu a la seva dona, Margarida Tallades, pubilla del mas de Serrallonga de Querós. Al principi, Serrallonga compaginava l’activitat delictiva amb la vida de pagès. El 1622, però, tot va canviar quan va matar un veí que l’havia denunciat. Va ser l’inici d’una fugida que va acabar amb la seva mort. El bandoler es va dedicar plenament a la colla de bandolers que dirigia i a assaltar masies, segrestar gent per obtenir rescats i cometre assassinats i altres crims funestos. El seu és un personatge que ha generat rius de tinta en el context de mil històries, llegendes, mites i mitges veritats. Poso seguidament d’exemple la lletra de la cançó “Torna Serrallonga’, dedicada al mític bandoler que va ‘córrer’ per totes aquestes contrades i que el grup de música català de folk Mesclat, impulsat per l’acordionista Carles Belda, el cantant Francesc Ribera “Titot” i el bateria Joan Reig, van incloure al seu l’àlbum ‘Mesclat’ (2002):
Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavertet.
Des de Sau a La Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d’en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,
que l’alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.
Una vegada deixem enrere “La Sala”, continuem en constant ascensió per l’ampla pista forestal que passa per sota mateix de la casa fins a trobar la carretera B-520 que va de Taradell a Viladrau, que haurem de creuar una primera vegada i continuar ascendint fins al Coll de Mansa, situat justament al punt quilomètric 10,6 on trobem un encreuament de camins. Entre d’altres, el camí que ens queda a l’esquerre va cap al castell de Taradell mentre que, desviant-nos cap a la dreta, agafarem el camí que puja al Turó de l’Enclusa (867 m), un espectacular mirador del terme de Taradell, del Castell, les Guilleries i del Montseny. Tot aquest tram de la ruta forma part del Sender de petit recorregut PRC-42 o Sender de Taradell, que apareix ben indicat al llarg del nostre itinerari. Just abans d’arribar a la cinglera de l’Enclusa, després d’un ascens curt però força exigent, val la pena fer la grimpada per pujar fins a la senyera que corona la seva balconada, des d’on podrem contemplar unes vistes privilegiades. Durant tota la pujada i el posterior recorregut arran de paret se’ns mostra una interessant lliçó de geologia.
Com diuen els experts i reprodueixo textualment “sabem que la Conca de l’Ebre era un gran mar que es va anar reomplint de materials sedimentaris procedents dels Pirineus i de la Serralada Costanera Catalana. Els primers estadis d’aquest reompliment van tenir lloc a les vores de la conca, amb sediments continentals arrossegats per cabalosos rius, que formaven ventalls al·luvials. La zona del Turó es trobava situada en un dels marges de la conca. Això ens permet observar a la caminada d’avui uns magnífics afloraments d’aquests dipòsits, d’un intensíssim color vermell”. Dit això, un cop dalt de la pedra de l’Enclusa, que porta aquest nom per la forma que té recordant una enclusa de ferrer, pot ser aquest un bon moment per fer un petit descans per recuperar forces o simplement per gaudir com dèiem del gran espectacle visual que s’obre als nostre ulls.
Tot seguit, deixant enrere la cinglera, baixem per un petit corriol pedregós i molt humit a la tardor, sota bonics i alts faigs i més petites alzines, que ens menarà a Les Penedes, una masia inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya que existia en dates anteriors al 1325 i com la majoria de masies situades al nord-est de Taradell pertanyia a la parròquia de Santa Eugènia de Berga, malgrat que actualment es trobin dins del terme municipal de Taradell. D’aquí, girem cap a Santa Eugènia de Berga passant per Can Vilardell on trobem les instal·lacions de lleure de “Ponicat”, on els més petits poden conèixer els ponis en un entorn natural i quines son les diferents disciplines del món de l’equitació, fins que arribem a Can Bailon després de travessar per segona vegada el tram de la B-520 que uneix Santa Eugènia i Taradell.
A partir d’aquí, la ruta ens acosta definitivament a la nostra destinació: Vic, la capital d’Osona, a través de l’Anella verda, un circuit natural al voltant de la ciutat, articulat per un grup d’enclavaments d’alt valor ecològic, paisatgístic, històric i cultural, i que permet valorar ambientalment i socioculturalment la perifèria de la ciutat i gaudir del terme municipal. En particular, és un llarg trajecte, articulat en una anella exterior circular de vora 32 km de traçat i dos eixos principals, Nord-Sud i Est-Oest, que permeten escurçar el trajecte o fer-ne subrecorreguts. Tota l’Anella verda està senyalitzada amb unes indicacions específiques formades per una fletxa taronja sobre fons verd.
En el nostre cas, l’entrada a Vic es fa per la banda del camí antic de Taradell i la Font dels Frares, després de creuar dues vegades el riu Gurri fent servir unes passeres de pilons habilitades per aquest fi i seguint en tot moment els seus bells paratges de ribera. Al llarg d’aquest tram, molt agradable, el riu està molt recuperat i baixa molt net i transparent, tant que dona gust de veure! Aquesta part final del recorregut s’inicia als meandres de Benages per un petit sender al marge esquerre del riu. Els meandres o corbes que descriu el riu quan el pendent és molt baix són un reflex del curs meandriforme que té el Gurri quan travessa la Plana de Vic. Seguint per aquest marge, totalment planer i ideal per passejar en bicicleta o fer running, trobem diverses indicacions de la Font dels Frares, en terme encara de Santa Eugènia de Berga.
L’entorn d’aquesta font fou un indret molt freqüentat pels veïns de Vic i de Santa Eugènia, sobretot a l’estiu però que va anar perdent popularitat fins que un cop de rec, creuen que a la dècada dels noranta, la va colgar sense que ningú es cuidés d’anar-la a arreglar. El 2011, després de vint anys perduda, un veí de Vic va recuperar-la desenterrant la pica de la font de l’acumulació de terra i males herbes que l’havien fet desaparèixer. Passada la Font , deixem aquest tram d’Anella verda a l’alçada del sector del Mèder Can Tortadès, molt a prop del centre històric, i on s’ubica l’Atlàntida, un complex cultural que integra dos serveis municipals, una escola de música i conservatori i un centre d’arts escèniques. I és aquí on, en aquesta ocasió, finalitzem la ruta. Cal dir, però, que des del 2001, aprofitant que es fa la Fira de Muntanya, el Grup Excursionista de Vic organitza la Matagalls – Vic amb sortida amb autocar fins Collformic i arribada al Recinte Firal del Sucre, amb l’excepció del 2009, quan no fent-se la Fira, va tenir sortida i arribada a la Plaça Major, un altre punt emblemàtic i molt estimat per tots els vigatans.
Espero, doncs, que tingueu ocasió de fer aquesta ruta, que és molt disfrutable i de nivell fàcil, tot i que els excursionistes no gaire acostumats a trepitjar la pols dels camins la trobaran massa llarga. Això sí, per aquells de vosaltres que sí us veieu en cor de fer-la, creieu-me quan dic que val molt la pena. Gaudireu dels meravellosos colors de la tardor en el seu màxim esplendor, de les primeres neus (si en teniu la sort és clar) i d’un bon grapat d’indrets i personatges d’autèntica llegenda, com ara Santuaris, coves, amagatalls, bandolers, ermitans i dones d’aigua.
I com sempre acabo dient, SALUT I RUTES bona gent!
Text i fotografies: Santi Roura Ferrer