Camí de la Carena
pel cim d’un mar de boira vetlles l’ampla Plana
Recorregut: Sant Julià de Vilatorta – Santuari de Puig-l’agulla – Vilalleons (pel Camí de la Carena)
La ruta d’avui, estimats Amics de la Muntanya, és una de les més clàssiques de seguir pels voltants de Vic. Exactament cobreix paratges de Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons (malgrat la seva fusió en una sola entitat municipal l’any 1946, ambdós nuclis urbans continuen essent dues entitats d’un passat i característiques totalment diferents). Es pot fer amb BTT (la part final de la ruta de Puig-l’agulla a Vilalleons és més tècnica), a peu o corrent, és molt agradable i tranquil∙la per fer amb canalla i es pot empalmar amb d’altres properes com la Ruta dels Molins, un altre clàssic que uneix Calldetenes amb Sant Julià de Vilatorta. Existeix una peça composta expressament per a les Caramelles del Roser a Sant Julià de Vilatorta dedicada al Camí de la Carena.
Versa així en algun dels seus fragments:
Tu, bell camí de la carena,
des d’ara tens també cançó
que neix al cor i l’asserena,
molt subtil i d’ofrena,
només dolçor.
Via que menes la petjada
pels àmbits on floreix la pau.
Camí que m’omples la mirada
d’una llum reposada,
d’un toc suau.
T’has guanyat la màgica tonada…
Amb les rouredes constel·lades
i l’esplendor dels alzinars fent de coster,
passes per coves amagades,
des de Bellpuig a Puig-l’agulla dreturer…
La ruta pot iniciar-se aparcant el cotxe a Sant Julià de Vilatorta (hi ha un pàrking públic a 50 metres, a l’avinguda de Montserrat o bé un petit descampat en el punt inicial a tocar de la carretera de Vilalleons, la BV-5202), municipi de la comarca d’Osona que constitueix per l’est la separació natural entre la Plana de Vic i les Guilleries. Aquesta bonica població, que viu avui de l’agricultura de secà i ramaderia, menudes indústries però sobretot del turisme i urbanitzacions de segona residencia, fou coneguda antigament pel curiós nom de ‘Sant Julià de les Olles’ per l’abundància d’artesania dedicada a utensilis de ceràmica.
A partir d’aquí, i en direcció cap a Vilalleons, veurem un cartell de senderisme al costat esquerre de la carretera, indicant la direcció que cal prendre. Pujant a peu, per un costerut camí, en menys de cinc minuts estarem dalt d’un petit turó, davant de les restes de l’edificació que constituí el conegut com a Castell de Bellpuig. Abans, però, a escassos metres per damunt de la BV-5202 cal passar per davant de la Font d’en Pau ubicada en un lloc molt ombrívol que s’agraeix durant els mesos de més calor.
El Castell de Bellpuig, tal com versa alguna de les descripcions, el conformen ‘antics grans murs del segle XII a tocar de la població assentats damunt uns gresos, a la part més abrupta, vers llevant…’. A dia d’avui, però, en resten únicament dos murs orientats de nord a sud amb un gruix d’uns quatre metres. A l’extrem nord, on el mur té més alçada, es pot observar encara l’arrencada, damunt una imposta, d’una volta de canó d’uns 10 metres aproximats d’alçada. Es troba documentat des del 1147 segons els arxius existents.
A partir d’aquí, un cop deixem enrere els pocs vestigis del vell i solitari castell, seguim el conegut com el Camí de la Carena que ens durà fins al bonic Santuari de Puig l’Agulla situat a no més de 5 km de Sant Julià de Vilatorta. Al llarg del camí, on predominen els alzinars, rouredes i pinars, ens exposem primer a la calor per a partir de la meitat del recorregut endinsar-nos sota l’agradable i protectora ombra dels boscos. Cal seguir sempre les marques del GR (dues ratlles paral∙leles una de vermella i una altra de blanca) pintades a les roques i/o als arbres que anem trobant; no hi ha pèrdua possible i el recorregut és de poca dificultat, amb un desnivell acumulat d’uns 170 metres. Deixat, doncs com dèiem, el castell enrere, trobem un parell de cases particulars a la nostra dreta, la primera de les quals pren el nom de ‘Camí de la Carena’.
Passats aquests últims vestigis de ‘població’ arribem poc després a un gran dipòsit rodó de ciment (aigua?) que queda a l’esquerre. És des d’aquí que comencem a sentir un brogit que es fa cada vegada més perceptible i que no identifiquem fins una estona després quan ens adonem que tenim, com aquell que diu, l’eix transversal (C-25) que uneix Girona amb Lleida quasi als nostres peus. El tràfic de cotxes i camions de gran tonatge és quasi constant i, a estones una mica eixordador; sort tenim que per sobre del brogit sempre acaba imposant-se el piular dels ocells i els sons prodigiosos de la natura que ens envolta i asserena. El camí en aquest punt és planer i, en certs moments, el caminant albira Matagalls (cim d’uns 1.700 metres del Massís del Montseny) que s’erigeix palplantat allà al fons. Cal indicar que, en diferents punts de la ruta, trobem trencalls a la banda esquerra que marquen un sender alternatiu o variant per la vall. Durant aquest recorregut, que sempre torna a sortir a la ruta principal que seguim marcada com a GR, es pot arribar a la Font de la Riera.
L’últim tram, sempre en direcció a Puig-l’agulla seguint el traç del GR, ia és una mica costerut i ple de xargais fets pel pas de l’aigua quan plou. El camí s’eixampla una mica i és força empedregat, fa l’efecte ben bé d’estar seguint una antiga via romana. En un moment de la pujada, trobem una pedra plana al bell mig del nostre pas que tapa parcialment el camí a seguir. La pintada del GR hi és inconfusible en una banda. A partir d’aquest punt, el camí descendeix lleument fins al santuari de Puig-l’agulla.
El petit santuari de pelegrinatge marià de Puig-l’agulla, situat a prop dels 800 metres d’altitud i a poc més 1 km de Vilalleons a la falda del Puig-agut, és d’estil renaixentista i, segons els arxius, fou consagrat l’any 1775. Anteriorment, a les postraries del segle disset, l’exèrcit francès incendià l’església destruint el valuós arxiu parroquial, els retaules i la talla romànica de la Mare de Déu. Davant l’adversitat, el poble, enlloc d’abandonar el culte a la Verge, passà a venerar el llogarret on la llegenda situa el trobament de la seva imatge. És obligatori fer-hi parada i gaudir de l’interior del santuari si és obert, de l’ombra entre boscos de pins i l’aigua fresca de la Font de Puig-l’agulla que està situada dins d’una fresca cripta de parets plenes de verdet uns metres per sota del santuari. Juntament al gran exemplar de castanyer d’indies que ombreja una taula de pedra ideal per a berenar, el conjunt configura un lloc màgic i fresc d’on resguardar-se del sol d’estiu. Vora de l’església, hom pot menjar al restaurant dels de tota la vida que hi ha (especialment als capvespres i nits d’estiu la seva terrassa és força acollidora i gratificant el passar-hi la vetllada amb vistes a la plana de Vic… amb bona companyia esclar!).
Malgrat no forma part del track que avui ens ocupa, hom pot accedir en 10-15 minuts al cim del Puig-l’agulla, un tossal per sobre els 800 metres d’altitud que marca el límit nord del terme de Viladrau. Dalt del turó, el més representatiu és la creu de ferro erigida al 1948 per l’Orfeó Vigatà en commemoració del 5è Aplec de Sant Miquel.
Des d’un petit parc per la mainada, situat sota al santuari al costat de la font, s’inicia l’últim tram de la ruta sempre de baixada fins a Vilalleons. En aquest tram de baixada, molt pedregós i ple de pendents que cal rebassar i/o saltar, el terreny sembla seguir una torrentera i és ple de caminois que poden despistar una mica, convé seguir atentament el track marcat. Per últim, altre cop a la BV-5202, per un punt ben indicat amb un cartell de senderisme al costat esquerre de la carretera en el cas que vinguem en sentit contrari o des de Vilalleons, travessem la carretera i a uns 50 metres direcció amunt (cap a Puig-l’agulla) agafarem una carretera particular sense asfaltar a la banda dreta que podem seguir fins arribar a un gran clar on trobarem dues cases, a banda i banda de camps de conreu, des d’on s’obren davant nostre a l’altra costat dels camps les vistes sobre Vilalleons i la seva torre-campanar. Accedim al petit poble després d’agafar una petita drecera o corriol estret i mal fressat que ens duu a un antic safareig que es conserva, des d’on pugem per un carrer ja asfaltat fins la plaça on destaca la bonica església adossada a una antiga casa de colònies segons imatges de molts anys enrere que em venen a la memòria cada cop que hi vinc.
Vilalleons, punt final de la ruta d’avui, constitueix una entitat molt petita de població situada a uns 4 km de Sant Julià de Vilatorta a la comarca d’Osona. En el cens de 2006 tenia escassament 113 habitants. Breument, el què hi concentra més interès per les seves característiques artístiques és l’església parroquial de Santa Maria de Vilalleons, de bells trets romànics on destaquen el seu magnífic absis i la torre-campanar construïda datada del segle XII i retaules barrocs del segle XVII, únics a la comarca d’Osona. Des d’aquí, un pot arribar altra vegada seguint en sentit contrari la BV-5202 fins a Sant Julià de Vilatorta al punt d’inici de la ruta.
Enllesteixo, com sempre, desitjant que descobriu aquesta ruta i la gaudiu amb la mateixa plenitud que jo sento en recórrer aquests bonics verals cada vegada que en tinc l’oportunitat. Salut i rutes!
Santi Roura Ferrer
Dades de l’excursió
| Punt de sortida: | Sant Julià de Vilatorta |
|---|---|
| Punt d’arribada: | Vilalleons |
| IBP index: | 28 |
| Durada total: | 1h 06m |
| Temps efectiu: | 1h 06m |
| Desnivell de pujada: | 164m |
| Desnivell de baixada: | 108m |
| Alçada mínima: | 642m |
| Alçada màxima: | 811m |
| Distància: | 7,4km |
| Track gps: | Si |
